«Alerta amb la mar, que fa forat i tapa». Així
ens advertien els nostres padrins dels perills de la mar. Sempre és bo saber
quins eren —i encara són— alguns d'aquests perills i com
evitar-los:
Picades de grumer o medusa (castellà: medusa,
aguamala, lágrima de mar, aguacuajada, etc; nom científic: classe
scyphozoa i també classe cubozoa i hydrozoa):
• Causen immediatament un dolor
agut, i a vegades també mareigs i acubaments, amb el perill que això pot
suposar dins l’aigua.
• Si ens queden aferrats filaments
del grumer, que en són la part que duu verí, els hem de llevar evitant que es
rompin. Els padrins ens afaitarien suaument la pell amb un ganivet per
retirar aquests restes quan eren fàcilment visibles. Com ara no solem portar
ganivets a sobre, podem substituir-los amb el cantó d'una targeta de crèdit.
• També els nostres padrins
utilitzaven vinagre o amoníac diluït (màxim 1 part d'amoníac dins 3 parts
d'aigua) en una tela mullada per neutralitzar el verí. Posteriorment, per
calmar el dolor i la inflamació, aplicaven emplastres d’argila o salsa
de vi bullit (es fa reduint vi negre fent-lo evaporar parcialment a foc lent
fins que es torni un poc mes dens i s'aplica també amb una tela mullada).
• Avui en dia a les farmàcies
trobarem cremes amb antihistamínics o corticoides de similars efectes calmants
i antiinflamatoris.
• Si la picada és molt extensa, si
és en una zona delicada (cara, ulls, genitals, etc.) o si començam a no
trobar-nos bé (per exemple amb mareigs, vòmits, respiració dificultosa,
palidesa, inflors o vermellors a altres parts que no han patit les picades,
etc.) és el moment de demanar assessorament sanitari urgent.
Picades d’ortiga de mar (castellà: anémona,
ortiga de mar, ortigilla, fideo de mar, etc; nom científic: anemonia
sulcata).
• Desgraciadament cada vegada menys
freqüents a les nostres costes (cosa que els nostres padrins lamentarien donada
l'extensa gastronomia que havia darrera d'aquests animals en forma d'arròs,
sopes i brous, i fins i tot croquetes i frits), poden produir unes lesions molt
similars a les de les meduses però normalment de menor intensitat i duració,
• A diferència de les meduses, les
ortigues són sedentàries, estant sempre aferrades a roques submergides, la qual
cosa fa molt mes senzilla la seva identificació després d'una picada.
• Pràcticament el mateix que hem dit
respecte als grumers es pot aplicar en aquest cas.
Punxades d’eriçó de mar o vogo, (castellà: erizo
de mar, oricio; nom científic: classe echinoidea):
• Les punxades amb les seves pues
són molt doloroses i tenen una certa tendència a infectar-se.
• Davant d'una picada, haurem de
desinfectar la zona i, si és possible, extreure les punxes amb unes pinces o
amb una agulla estèril. Abans, perquè la pua sortís tota sola els nostres
padrins reblanien la pell amb un pessic de sobrassada novella embenat i aplicat
durant uns quants dies. Aquesta mateixa tècnica la copiam avui en dia els
professionals sanitaris quan empram pomades antisèptiques amb una base grassa i
la deixam actuar amb un apòsit adhesiu durant uns quants dies.
• Tenint en compte el risc
d’infecció, si no podem extreure fàcilment les pues, hem de cercar consell
professional.
Picades d'aranya (castellà: pez araña, pez
escorpión; nom científic: gènere trachinus):
• Són extraordinàriament doloroses.
• Els verins que inoculen són
termolàbils, és a dir, s'inactiven amb la temperatura: per això hem de
submergir la zona afectada dins aigua calenta (entre 40 i 45 ºC, una
temperatura que comenci a ésser ja una mica “incomoda” però que no ens provoqui
dolor; evidentment primer l'ha de provar la persona afectada però amb una mà
“sana” per veure si la tolera o si l'hem de refredar encara un poc més). Això
s'ha de fer tan aviat com sigui possible i hem de repetir els banys, d’uns
10-15 minuts seguits i amb pauses entre ells de dos o tres minuts, fins que el
dolor minvi.
• Donat l'alt risc de patir
complicacions, sempre hem de demanar consell professional de forma urgent.
Picades d'escórpora o caproig (castellà: cabracho,
rascacia, kabrarroka, rascasote, etc; nom científic: gènere scorpaena).
• Molt semblants en quant a
tractament a les aranyes (el que hem dit dels banys amb aigua calenta també és
d'aplicació aquí).
• La picada no sol ser tan dolorosa
com la de l'aranya ni tampoc són tan perilloses les seves lesions, però si ens
piquen també cal consultar a un professional sanitari amb una certa urgència.
Picades de rajada (castellà: raya; nom
científic: gènere rajidae).
• Les espècies d'aquest gènere
actualment mes comuns a les nostres illes no solen ser massa perilloses i només
ataquen si es senten amenaçades (per exemple quan les trepitjam o les intentam
agafar).
• La seves coves tenen uns agullons
en forma de serra que normalment no passen de fer talls no massa profunds, però
a vegades es poden xapar i quedar-se clavats. En casos així hem de recórrer als
serveis sanitaris d'urgència per la seva retirada.
Descàrregues elèctriques causades per torpede,
vaca o tremolor (castellà: tembladera, torpedo; nom científic: gènere
torpedo):
• Abans abundants, per desgracia
actualment són uns peixos molt escassos a les nostres costes.
• Les descàrregues poques vegades
solen ser realment perilloses, però dins un entorn aquàtic sempre hi ha el risc
d'ofegament, així que hem de sortir de l'aigua amb calma però sense esperar
massa temps per tal de recuperar-mos del tot.
• Si afecten a persones fràgils
(infants, ancians, persones cardiòpates...) o si no es recuperen amb facilitat,
hem de demanar consell sanitari.
Ferides causades per animals marins
(tintoreres, morenes, barracudes, agulles, crancs, llagostes, cigales i demés monstres
marins).
• A les Balears cada dia hi ha menys
espècies que poden causar ferides realment perilloses als humans. Pels
banyistes que -com jo- es varen veure psicològicament afectats per la
pel.lícula “Tiburón”, recordem que el darrer tauró d'aquesta espècie
-antigament freqüent al Mediterrani- es va veure a Mallorca ara fa mes de
cinquanta anys i del darrer atac perillós a les nostres costes ja en fa bastant
mes d'un segle.
• Aquestes ferides, en el poc
probable cas de que es produeixin, les hem de tractar com si fossin ferides de
mida equivalent fetes fora de la mar, es a dir, netejant-les amb aigua i sabó i
desinfectant-les amb iode o clorhexidina.
• Si les ferides són molt grosses o
molt sagnants, estan a zones complicades, si queden restes dels animals dins la
ferida, o si amb el temps apareixen signes d'infecció (vermellor, supuració,
picor, inflor, etc.), hem de demanar sempre supervisió sanitària.
• Com totes les ferides que ens
podem fer a qualsevol circumstància, cal conèixer el nostre estat vacunal, per
saber sobre tot si ens caldria una dosi de record de la vacuna antitetànica.
Seguint aquests consells i emprant el sentit
comú, segur que faríem feliços els nostres benvolguts padrins, perquè si la mar
ja “ha fet forat” almanco sapiguem sortir-mos-en perquè no “ens tapi”.
Juan
Miguel Roca Espinar.
Infermer
d'Atenció Primària.
Centre de Salut Llevant-Son
Servera
